Norderney

Forat perdut,
ni bo ni dolent,
habito a Norderney.

El cel
deixa caure un raig,
després una gavina.
El mar
lluu més que un pom de porta.
La boca és plena
debelleses naturals:
ara les onades
amb la marea
descobreixen mitja riba,
un cranc,
o un dofí fan brillar llurs cossos;
ara, com un fogó, les onades s'han tornat fosforescents.
Suara, en la mar,
la solposatada
es transforma en gelatina.
Tristesa!...
Si almenys
tanmateix,
el bramul d'un tro.
Espero, però no fins al final,
no tinc forces per fer-ho;
Crec en una propera
i furiosa tempestat.
Sembla que
de darrera l'illot tot just comencen a aparèixer els homes de Kronstadt
i observen
des de l'Aurora.
Però ara el mar és pacient,
i no pot escapar-se de la tempesta.
L'onada
no ha estat acaronada pel petits dits del vent.
Per la platja,
ajaguts a la sorra
indolentment,
exitats pel plaer,
els banyistes.
I sembla
que l'huracà s'alci de les dunes.
"Banyistes,
barrils greixosos,
salveu-vos!
Envairà,
enterrarà,
esbufegarà.
Els grans de sorra seran les bales;
la sorra, les metralladores.
La platja
acarona les plantes dels peus
dels burgesos.
Però el vent
i la sorra
van d'acord amb els grans ventrelluts.
Somrient:
"Com tot, a Alemanya, és bo i barat!"
els especuladors
de divises
escalfen catarro i asmes.
Això però,
certament,
són escamots roigs.
El conegut desordre de la caminada.
Ara
sobre les taules de l'hotel,
topen,
cauen,
es precipiten,
es llancen.
Amb tot, el cambrer,
amb miopia d'esclau,
mira la senyora:
a la solapa
un emblema feixista mussolineja.
Xuclant
i mossegant les tenalles dels crancs,
miren
com allà en la mar
avança la gran solpostada.
Més a aquells que tenen el cor
rentat per les tempestes d'octubre
no els interessen les solpostades
ni els moviments de la mar,
no els diuen res
la bellesa o
el clima,
Només existeix
un sol mot.
Revolució!


Vladímir Maiakovski

(Norderney, 4 agost) (1923)